Blog intermitent

Tan cert, com que tu i jo som altres. Tan cert, com que no hi ha res més. Tan clar, com que la nit ens espera. Tan clar, com que no ho fa per tothom. Llavors, tan breu, com qui no espera resposta. Tan breu, com qui sap el que diu. Ara i aquí, t’estimo.

Hauria de dir 
el que vols sentir. 
Hauria de fer 
el que tothom espera de mi. 
Però de sobte el sol 
perfora un gran núvol 
i la tarda esclata 
com si fos un matí. 
I en aquest intercanvi aparent 
les veritats es confonen: 
el covard és valent. 
I en l’estona que passa 
entre que ho veig i ho entenc 
va creixent la certesa 
que no ens necessitem 
però ens tenim. 

No sé si m’entens, 
però tu ja em tens. 

(Photo source: Sergi Monsegur - http://bit.ly/gSBz2V)

Una mica tard, però: gran concert de Mishima ahir al Palau de la Música. Un escenari molt especial per un grup brillant i singular. El que destacaria més de l’actuació (més enllà de la qualitat de la banda, contrastada i confirmada per molts anys de carrera musical) és l’entrega que van demostrar envers el públic: es podia sentir com els més il·lusionats del recinte eren precisament els mateixos Mishima, el valor que donava el grup a aquest concert.

Dues hores i escaig de concert amb un repàs tant de temes “clàssics” com del seu nou disc (que sembla parit com un clàssic instantani). Uns quants temes en format acústic unplugged (dels de veritat: guitarres, piano, veu i chello a “pèl” davant el Palau ple com un ou) a tall d’experiment (la veritat és que des de les últimes files, al segon pis, costava sentir-ho bé, però s’aprecia el detall d’originalitat) i una col·laboració d’Espaldamaceta [brutal] com a cirereta del pastís. Un bis llarg, el públic d’empeus… en definitiva: concert esplèndid en un escenari màgic i una dedicació per part dels artistes que costa de trobar. I tot això amb gent de casa, no sé que més podem demanar. Long live Mishima.

Si no hi ha res etern, la ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

Potser ens hauríem de preocupar. Suposem que totes les coses que havíem d’haver resolt no les hem resolt encara, poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer. I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir, de tant secretes, de tan callades, encara s’han de complir, si és que s’han de complir algun dia. Que mai hem plantat cara als nostres somnis, però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps. Que volem ser? Que volem dir? Qui volem ser? Si ho tenim clar, com ho hauríem de fer? Amb qui podríem comptar? Comptes amb mi? Compto amb tu? Sí, potser ens hauríem de preocupar. De fet, jo em preocupo i de vegades tinc por, però de sobte com qui no vol la cosa d’un dia per un altre me n’oblido. I a la llarga, que vols que et digui, al final de tot no sé com ni gràcies a què, ni per quin estrany mecanisme tota aquesta angoixa, tota aquesta por que sento em tranquil·litza, no sé com però em tranquil·litza, estic tranquil, tranquil. - Neix el món dintre l’ull